Entrevista a Marina Subirats: "Les societats humanes mai van cap a una mateixa direcció i ara canvien molt més ràpid."

Sociòloga i professora emèrita a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser directora del Instituto de la Mujer durant tres anys i regidora d’educació a l’Ajuntament de Barcelona durant set anys. Ha escrit nombrosos llibres i articles sobre educació, aspectes de gènere i estructura social de Catalunya.

Va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi i el Premi de Sociologia de l’Institut d’Estudis Catalans. 

ENTREVISTA MARINA SUBIRATS

El llibre que ha presentat aquest Sant Jordi és Barcelona: de la necessitat a la llibertat. En aquest parla de l'evolució de l'Enquesta Metropolitana, què ens en pot explicar?

L’Enquesta Metropolitana va començar el 1985 com un projecte des de l’Ajuntament de Barcelona i des de la Corporació Metropolitana com a resposta a una problemàtica del territori: Barcelona i el seu entorn presentaven una gran fragmentació i era difícil tenir una visió de conjunt. Era com si cada municipi fes el seu estudi i alhora érem conscients que el municipi de Barcelona com a tal conté només una part de la societat real perquè durant molts anys la classe treballadora vivia fora de la ciutat i només una proporció molt baixa vivia a la ciutat. Per entendre aquesta societat s’ha d’entendre com un conjunt i es necessitaven eines que ajudessin a entendre-ho més enllà del límit municipal i per això es va dissenyar. Se n’han fet cinc, la sisena està per presentar.

Ha sigut directora de dues edicions.

Sí, durant dues edicions vaig ser directora però en la resta sempre hi he col·laborat. Com a directora el meu objectiu era que hi hagués una visió de conjunt. En el llibre intento per una banda explicar aquest conjunt i per altra, intento explicar quins són els grups diferenciats.

Quina és la radiografia general que en fa de les enquestes metropolitanes que s'han dut a terme?

Respecte de com ha evolucionat el conjunt, el que es veu és que a partir del 86 veiem que hi ha un canvi molt radical i positiu perquè es passa de l’escassesa a l’abundància però també hi ha el canvi de la necessitat a la llibertat. Tots processos han estat condicionats per l’època franquista on hi havia una escassesa de menjar, d’habitatges, de llibertat, tot era precari i no es sortia del barri, només sortien per anar a veure la família o l’escola si podien. En aquest canvi s’ha passat a una abundància de coses. Ha crescut el territori on es mouen les persones, la millora en la mobilitat, els canvis en el món laboral, en l’educació... i tot això acompanyat per un progrés cap a una societat més igualitària. Pel que fa a la necessitat, vol dir que als anys 70 els patrons de la vida de la gent eren poc modificables, el millor exemple ho tenim amb les dones. Si algú es sortia del patró la sanció era molt dura. Hem passat d’aquí a una situació on les persones poden escollir molt més. Hi ha un trencament dels motlles rígids i una millora de les aspiracions personals.

Quins són els trets que defineixen la Barcelona actual?

El 2006 parlàvem d’una Barcelona amb un punt molt alt de desenvolupament. Parlem d’una societat que es va modernitzant, va millorant i és més rica i igualitària. Al 2008 hi ha un canvi de tendència i ens porta a un retrocés, en certa manera podríem dir que tornem a la necessitat. No sabem fins on arribarem però és important saber on vam arribar i que hi podem tornar.

Fins a quin punt la llengua catalana és important per la ciutat?

El fet de tenir una llengua pròpia per la gent que ve de fora és una dificultat afegida perquè has d’aprendre un altre idioma a banda del castellà. En el llibre he reflectit que en la mesura en què la societat catalana s’anava modernitzant, enriquint i que tota la part de la societat més alta és gent de parla catalana doncs moltes vegades els immigrants han vist que parlar català els hi facilitava l’ integració i l’ascens. En canvi, en el moment de la crisi, en la mesura que la gent immigrant no trobava feina, el català no els interessava i veuen que si han de marxar d’aquí el català no els hi servirà a diferència del castellà que els hi pot servir. Quan les coses van bé el català és un vehicle d’integració clau.

Quina evolució tenen les classes socials a Barcelona?

En l'evolució s'ha de destacar la creació d'una classe que s’ha d’estudiar de forma especial. La classe corporativa, és a dir, una burgesia tradicionalment diferent a la burgesia tradicional de les empreses tèxtils o metal·lúrgies. Apareix una nova burgesia vinculada a la gestió i no a la propietat de les empreses i que no té perquè ser catalana, és una classe transnacional. Una de les conseqüències és que es trenquen els vincles de l’empresari amb el país i fa que no hi hagi interès per defensar el país. A part també tenim una burgesia tradicional, empresaris, assalariats, però aquests s’estan empobrint amb unes condicions de vida similars a la classe treballadora, tot i això segueixen sent classe mitjana.

Perquè s'està perdent la vinculació familiar a l’empresa?

A les grans empreses els propietaris eren famílies però ara són societats anònimes perquè cotitzen en borsa i no tenen un sol amo. Ja no passa per la família sinó per un dirigent. Es desvincula l’empresa i la família cosa que no passa a empreses mitjanes i petites.

Genera tírria el concepte de classe?

El concepte de classe ha estat llargament esborrat perquè s’ha evolucionat per tal d'aconseguir una societat sense classes però a la realitat encara ens trobem que hi ha gent amb més poder que altres, amb més possibilitats...durant un temps s’havia pensat que s’hi havia arribat i el reflex està en què tothom quan es descriu es vincula a la classe mitjana llavors.

En aquestes dates s’està demanant als ciutadans de Barcelona que participin en l’elaboració del PAM, com valora que tinguin aquesta participació tant directa al model de ciutat que volen?

Hi ha un tema que està plantejat en el món occidental i és que la democràcia representativa es queda curta. El dret a vot cada 4 anys és queda curt perquè hi ha una cosa que no està resolta, els dirigents quan es presenten diuen que faran unes coses i després potser no ho fan tot, no ho fan bé... i molta part de la ciutadania no està d’acord en com es fan les coses i una forma de solucionar-ho és que hi hagi més consultes directes per tal d'evitar problemes al cap de 4 anys. Jo crec que per part de l’Ajuntament el fet que hi hagi una forma de participació més directa és molt important i positiu.

Què creu que és el que volem els ciutadans de Barcelona?

No es pot parlar d’una forma general. Com es veu empíricament que hi ha grups molt diferents els interessos dels ciutadans són molt diversos. En forma general, podem parlar que estigui neta, que sigui segura però això és parlar de forma abstracta. Quan hi ha gent que et diu que hi ha massa soroll i ho intentes frenar per exemple el del restaurant se’t queixa perquè no pot tenir la terrassa fora i així amb altres aspectes, ens trobem de forma contínua amb interessos contraposats. Tothom pensa en privatitzar el públic, la convivència en les ciutats és molt complicada. No hauríem de mirar que volen els ciutadans de la ciutat sinó cada grup i veure quines són les seves necessitats i com ho podem fer compatible amb la resta.

És la feina dels polítics?

Evidentment.

Estem front un moment de canvi social important?

Importantíssim i molt profund. Ens trobem front una societat conflictiva per la destrucció de l’Estat del Benestar i l’augment de les desigualtats i això provoca un augment de l’empobriment d’un sector de la població i alhora condueix a un conflicte. Aquest conflicte fa que s’hagi d’invertir més en seguretat i no en altres partides.

Quin paper tenen les institucions i els grups socials com agents polítics en aquest "canvi social"?

Les institucions tenen el paper fonamental però s’han trobat en que no s’ho esperaven i els hi ha costat reaccionar perquè el moment ve a través de la Unió Europea i amb problemes que no han estat generats des de Catalunya. Donada aquesta situació, els grups socials han tornat a agafar protagonisme i volen donar la seva opinió.

Construcció nacional va de la mà d'un canvi social?

No forçosament. La construcció nacional demana cohesió i el canvi social va en el sentit de l’augment de les desigualtats. La construcció nacional catalana quins problemes té? Doncs que molta gent que és de Catalunya no ha nascut a Catalunya i no sé la sent com a tal, això genera un conflicte. La construcció nacional és possible amb èpoques de progrés.

Com veu la Barcelona del futur?

Això no es pot dir mai. Les societats humanes mai van cap a una mateixa direcció i ara canvien molt més ràpid perquè estem en una societat molt més accelerada. Fixa’t, en el Franquisme van ser uns anys dolents, després vam tenir uns anys de recuperació molt bons i ara tenim uns anys de crisi, quan duraran? No ho sabem. Ara el que hem d’aconseguir és mantenir tot el que vam aconseguir, des de no fer malbé els carrers, museus, cases fins a mantenir al màxim la cohesió social tot el que puguem. Està clar que Barcelona tindrà èpoques de tot en un futur.

Els joves tenim la clau...

Jo animo als joves a tenir el cap obert, a pensar i a educar-se per tenir una educació política sòlida per tenir en compte el passat i obert al futur que és diferent. Les experiències han de servir i el món actual és un món difícil i necessitem a Catalunya gent que sàpiga on va i sàpiga construir el futur.

Judit Senarriaga

Presidenta de l’Assemblea de la JNC Barcelona

[ + Ampliar ]

[ - Minimitza ]

Ser conseller Municipal a l’Eixample

Fa dos mesos que vaig entrar de consellera municipal al districte de l’Eixample i val a dir que amb tot aquest temps encara hi ha moltes coses que desconec. Un dels primers canvis i crec que el més important és que per primera vegada governem a l’Eixample i després de tant de temps a la oposició costa fer el canvi, tant a nosaltres com a l’equip tècnic del districte, però mica en mica es superen moltes barreres.

El primer que vaig descobrir quan vaig arribar són els múltiples òrgans de participació que existeixen amb múltiples noms i noves nomenclatures que s’aprenen amb el dia a dia: comissió consultiva, conseller tècnic, consells participatius, audiència publica, consell plenari, tècnic de barri, tècnic sectorial, etc...

Un cop superats els primers dies comences a veure les possibilitats de treballar com a conseller municipal, pots tenir una incidència directa a la vida dels teus veïns i veïnes; pots ajudar directa i indirectament en el seu dia a dia ja sigui vigilant l’enllumenat fins a resoldre temes sanitaris, escolars; pots arreglar trams de voreres o voreres senceres, etc... Tot això dins les competències de l’ajuntament òbviament i tenint en compte l’estat econòmic actual. Això dificulta una mica les coses però també ofereix la possibilitat de conèixer de tu a tu la gent que viu al teu voltant i per tant que ells et coneguin a tu i fer que el polític no sigui tant distant com la gent creu.

Per altra banda he observat que en molts dels òrgans participatius hi ha moltes entitats que hi participen, associacions de veïns, associacions de comerciants, entitats diverses que venen per fer sentir la seva veu. El fet de participar és un gran què ja que és un dels objectius de l’ajuntament per tal de fer una política de proximitat, però la meva reflexió és, fins a quin punt tenen pes per aconsellar una acció al districte associacions que no arriben a representar ni un 1% dels ciutadans del districte que diuen que representen?

No crec que sigui només culpa d’uns o d’uns altres, crec que hi ha un desencís en general que cal superar. És per això que ara més que mai des dels districtes i els col·lectius/agrupacions hem de ser els primers a participar més que mai de les activitats que els districtes ofereixen i els consellers municipals hem de fer palesa la nostra actitud convergent i que els ciutadans de Barcelona sàpiguen que tenim una manera de ser i una manera de fer molt diferent de la manera de ser i fer de l’antic govern de la ciutat.

És per això que jo personalment m’esforçaré al màxim per tal de millorar el districte on visc i així ajudar a millorar la meva ciutat perquè no hi ha mal que no vingui per bé.

Laia Canet

Consellera Municipal del GM CiU a l’Eixample

Responsable de l’Àrea de polítiques de joventut al CEN de la JNC.

[ + Ampliar ]

[ - Minimitza ]

Malvines, tres dècades després la història es repeteix.

Aquest mes d’abril es va commemorar el trentè aniversari de la Guerra de les Malvines. Una guerra que va enfrontar Argentina i el Regne Unit durant una mica més de dos mesos per obtenir el control de l’arxipèlag, el qual pertany als anglesos des de 1833 i que Argentina ha intentat recuperar, sense encert, des d’aleshores. El conflicte es va donar en un moment de complicitat pel país sud-americà, tant econòmicament com social, i en hores baixes per part de la Junta militar que tenia el control del govern, però no el suport de la població. En aquesta situació, el cap de la Junta, Leopoldo Fortunato Galtieri, i els diferents membres que l’acompanyaven van decidir emprendre una acció que els permetés recuperar la legitimitat i confiança dels argentins. Les Malvines eren l’ocasió perfecte.

Confirmada la intenció de tornar a fer seves aquelles illes, el 2 d’abril de 1982 va començar l’operatiu i pocs dies després van obtenir el control del territori en qüestió. A partir d’aquell moment els argentins van sortir al carrer per celebrar la victòria i Galtieri va aconseguir el principal objectiu, recuperar la confiança dels argentins i la legitimitat per enrederir encara més les reformes institucionals que havia promès en els seus inicis com a president. El que no s’esperaven els argentins era que els nord-americans no els donessin suport. Tot i les bones relacions entre els dos països, Ronald Reagan, president dels Estats Units, va preferir donar suport a un aliat en la Guerra Freda en comptes de posicionar-se a favor d’un país que no es trobava a primera línia internacional. Així doncs, Argentina es va quedar sense el seu aliat principal i Margaret Thatcher, Primera Ministra Britànica, no va desaprofitar l’oportunitat de les Malvines per tornar a recuperar el suport dels britànics, tal com pretenia Galtieri. Llavors, el Regne Unit va iniciar una ofensiva que va durar fins el 14 de juny de 1982, data en la que els Argentins es varen rendir.

Casualitat o no, tres dècades després la situació es torna a repetir. El 16 d’abril d’aquest mes passat la Presidenta d’Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, va anunciar de manera “sorprenent” l’expropiació del 51% de les accions de la petrolera argentina YPF que pertanyien a Repsol, la qual tenia el 57% de les accions totals. Dos dies després les accions d’YPF a Wall Street perdien més d’un 26% i deu dies després el Senat argentí aprovava l’expropiació.

Aquest fet ha suposat un revés per a Espanya i Repsol. Però també pot comportar una situació negativa per a Argentina, ja que molts cops és més important el com s’ha dut a terme l’acció que no pas el què. Segurament, si en comptes d’utilitzar el populisme i la premissa de “buscar un enemic extern per obtenir suport intern” tal com varen fer en el cas de les Malvines, s’hagués utilitzat el diàleg i la negociació, el resultat hagués estat un altre ja que a Repsol no li interessaria perdre poder a nivell internacional i la negociació hagués estat factible. Però això no són més que suposicions. Segurament s’hagués evitat alarmar la comunitat internacional i sobretot la més que possible escapada dels inversors, que després de veure l’acció del Govern argentí expropiant la seva major empresa en mans d’una companyia internacional sense pagar cap mena d’indemnització, s’ho pensaran dos cops abans d’instal·lar-s’hi ja que en qualsevol moment els hi poden prendre tot.

Les reaccions per part d’Espanya no es van fer esperar. El Ministre d’Assumptes Exteriors, José Manuel García-Margallo, va qualificar que la mesura “és hostil i trenca el clima de cordialitat en les relacions entre Espanya i Argentina”. A més, el Govern assegura que el 28 de febrer d’aquest any es va donar un acord verbal entre ministres de tots dos països que assegurava la solució dels conflictes entre Repsol e YPF i Argentina per la via del diàleg, tot el contrari del que ha succeït, i de la negació per part del Govern argentí de negociar la situació. Molt semblant tot això a la negació del President Galtieri a les advertències que el president Reagan li va fer hores abans del desembarcament de les tropes argentines a les Malvines.

Veurem què succeeix a partir d’ara. Tot és molt prematur per treure conclusions clares i el conflicte serà llarg, però el que sí sembla és que el govern tornarà a actuar com al passat, i si mirem enrere, Argentina no va sortir ben parada al final.

Albert Pérez

Cap de col·lectiu de la JNC d’Horta-Guinardó

[ + Ampliar ]

[ - Minimitza ]

França decideix, Europa sofreix

És intrínsec a la naturalesa humana la gran complexitat del que som, del que fem, del que representem i del que ens envolta... i, tanmateix, ens encaparrem en capturar-la en enunciats simples i grans proclames; esbossos ràpids de la realitat. El fet és que després de la primera volta de les presidencials franceses gairebé qualsevol breu titular requereix matisos.

Hollande (28,63%) guanya la primera volta, però ni de bon tros amb la diferència que alguns sondejos havien arribat a atorgar-li. Sarkozy (27,18%) aconsegueix no quedar gaire allunyat del socialista, però no pot evitar passar a la història com el primer president-candidat que no guanya el premier tour. Per si fos poc, el desenllaç de les presidencials no és gens clar: Els sondejos per la segona volta indicarien una clara victòria d’Hollande per més de 8 punts però, per si de cas, aquest no acceptarà els 3 cara a cara plantejats per Sarkozy –proposta desesperada del President sortint, sabent-se fort en aquest tipus d’encontres-. 

Hollande podria jugar la carta moral en contra d’un President bling-bling, elitista i vanitós. En resposta, Sarko també podria veure’s temptat de desenterrar el fantasma d’Strauss Khan per qüestionar així la integritat moral del projecte socialista. En fi, la batussa pot ser terrible.

Tanmateix, segurament és a Sarkozy a qui se li planteja el major repte estratègic; Hollande té un suport gairebé unànime de l’esquerra política. En canvi, el centre i l’extrema dreta vacil·len respecte al candidat d’UMP, qui es veu obligat a moure fitxa per conquerir el seu espai. Probablement Sarko optarà per temptejar aquells qui han votat Front Nacional (17,9%) a la primera volta tot escurant el seu discurs a la dreta –encara més-. Sí, a primera vista pot semblar més llaminer que no pas una lluita pel centre de Bayrou (9,13%), però el de FN pot ser un caramel enverinat degut a la complexitat i la varietat de perfils dels qui han votat a Marine Le Pen. De fet, no només és molt probable que Le Pen opti per no donar cap consigna de vot per la segona volta sinó que, ja d’entrada, s’apunta que només la meitat dels votants de FN es decantarien per Sarko. El per què? Principalment per què el seu vot pel FN hauria sigut més aviat un vot protesta anti-establishment que no pas un vot ideològic d’extrema-dreta. D’altra banda, s’indica que FN ha sigut la força més votada entre l’electorat obrer, gràcies a un discurs marcadament populista i de solucions aparentment fàcils. Aquest apunt no hauria d’estranyar a Catalunya, on és sabut que el discurs de PxC o del PP a Badalona no ha calat precisament entre els votants que podrien considerar-se “sociològicament de dretes”. No obstant, sembla improbable que la majoria d’aquests votants s’aproximin a una dreta més convencional i podrien optar per abstenir-se.

Sarkozy, doncs, no ho té gens fàcil per aglutinar una majoria al seu voltant, però intentarà també mobilitzar a tots aquells als qui no els fa gens de gràcia la possibilitat d’un President Socialista.

En qualsevol cas, cal remarcar que hi ha molt més en joc que tant sols decidir qui serà el pròxim inquilí de l’Elysée; del que passi a França el 6 de Maig en depèn el rumb que prendrà Europa en els pròxims anys.

En una Europa dominada pel centre-dreta, la victòria d’Hollande podria veure’s com l’inici del  revertiment de la tendència actual, és l’esperança socialista. Però ja ho diu la dita, “una flor no fa estiu”, i podria ser que “le changement” (c’est maintenant) d’Hollande acabés aquí. Almenys a Alemanya, que sí que es troba en la seva primavera, sembla força improbable un relleu de la Canceller Merkel.[1]

L’escenari en el que Merkel canvia de parella de ball resulta tant incert com el rostre d’Hollande al sortir de la cabina de votació. El suport clar dels líders Europeus a Sarkozy podria deixar aïllada una França socialista i, en un tàndem Merkhollande on només pedali la primera, està clar que Europa no avança. I no és que Hollande no cregui amb Europa, com no creuen ni l’extrema dreta ni l’extrema esquerra francesa, és que el seu missatge és justament l’oposat al que planteja Merkel. La diferència entre ambdós països és que mentre Alemanya puja, França baixa. Tot i estar molt millor que els seus companys del sud, França comença a albirar l’amenaça d’una  decadència no tant llunyana. Fins quan Alemanya la tindrà com a un igual?

Però les coses poden canviar fins i tot també amb la reelecció de Sarkozy. A França s’estén la idea d’una Europa que pesa més que no pas alleuja. La lliure circulació de persones dins les fronteres Europees –Schengen- ha afavorit fluxos migratoris de l’Est d’Europa, que es sumen a una societat ja força multicultural. En temps de crisi –econòmica i d’identitat- aquest fenomen és vist amb recel per una part creixent de la societat francesa. La controvèrsia sobre l’expulsió de gitanos romanesos l’estiu de 2010 n’és una mostra. Només faltava que el President anunciés la possibilitat de sortir de Schengen... i ho va fer a menys de dos mesos de les eleccions. A més, si Sarkozy pretén fer-se amb part dels votants de FN, ja pot anar deixant de banda qualsevol ambició europeista. Només recordar, a tall d’exemple, que Marine Le Pen advoca per abandonar l’Euro i tornar al Franc.

Amb tot això, menys Europa i més França és un discurs força transversal. El major risc que es corre és que França no es cregui el projecte Europeu. Si això passa, no serà ni el Regne Unit més euroescèptic, ni uns PIGS decadents, ni d’altres Estats amb moviments antieuropeistes rampants els que construiran els Estats Units d’Europa. Alemanya, sola, tampoc.

Pau Dalmau i Fradera

Militant de la JNC de Sarrià Sant-Gervasi

24 Abril 2012

---

[1] Vid. “Una victoria socialista en Francia no tendrá "efecto dominó" en Alemania”, LV, 24 d’Abril 2012. Online a: http://www.lavanguardia.com/internacional/20120424/54285768913/victoria-socialista-francia-no-efecto-domino-alemania.html

[ + Ampliar ]

[ - Minimitza ]

Entrevista a Jordi Bonet: La festa major de barri no és només un fet lúdic, sinó també un element de cohesió social"

Fa uns mesos Jordi Bonet va ser escollit president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona. Des de jove ha estat present en el món associatiu a través dels escoltes i des de fa anys amb l'Associació de Veïns del Casc Antic, el seu barri.

La FAVB és una entitat cívica creada l'any 1972, treballa al servei dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona per tal de millorar la qualitat de vida de la ciutat. Agrupa més de cent associacions de veïns i veïnes del barris de Barcelona i participa en els temes de ciutat per fomentar la solidaritat, la igualtat i la convivència. Coordina l'activitat d'aquestes associacions en campanyes i activitats que depassen el nivell de barri. La FAVB entén que molts dels problemes de la ciutat requereixen la cooperació amb altres entitats i moviments socials però també té subscrits acords de col·laboració amb diverses universitats per tal de dur a terme la seva tasca amb garanties de rigor i de promoure la formació de nous i noves professionals amb sensibilitat social.

ENTREVISTA A JORDI BONET (President de la FAVB)

Què és el moviment associatiu veïnal?

El moviment veïnal en principi és un dels recursos més importants que tenim a Barcelona i a Catalunya i una singularitat que no trobem a d'altres llocs ja sigui a Espanya o a la resta de països.

Per tant parlem d'un moviment associatiu català o de Barcelona...

Sí. De fet és un moviment que naix als anys 70 i tingues en compte que és en un context on s'ha produït tot el que és el desenvolupament urbanístic, al final del Franquisme, un creixement en les ciutats i la creació de nous barris amb deficiències a causa d'una construcció més especulativa enlloc de respondre a les necessitats de la gent que hi vivia i és quan naix una reivindicació per part dels veïns.

Una reivindicació per unes necessitats concretes.

Evidentment, pensa que era necessari que la gent es comences a associar per defensar els interessos del propi barri en un context molt difícil ja sigui per un ambulatori, per una educació, pel transport i moltes més reivindicacions que podien sorgir. Les llibertats democràtiques estaven negades i el moviment veïnal va ser com un paraigües a unes accions vinculades al teixit democràtic. Més a finals dels anys 70 hi va haver un petit canvi, els partits polítics van creure que eren ells els que representaven els interessos dels veïns i van deixar en un segon pla les associacions al considerar que van actuar com a mecanisme d'intervenció de l'àmbit urbà en un moment de falta de llibertat. Als anys 80 hi va haver un canvi novament fins a l'actualitat i que ha vingut marcat per el manteniment del moviment.

Parlem de la FAVB.

La FAVB és una Federació que agrupa 104 associacions de veïns i treballem per un principi que nosaltres descrivim per la Barcelona dels barris i les persones. Tenim un paper clau pel desenvolupament clau per una ciutat moderna i contemporània. Som un agent clau amb el disseny de la ciutat ja que participem ja sigui al Consell de Districte com en la definició del Pla d'Acció Municipal, però també som un agent de reivindicació per la millora dels barris.

Quin paper teniu front a les institucions?

Participem molt amb les institucions, ja sigui dins del Consell Escolar, al Consell Sectorial de Districte, al Consell de Barri o fins i tot al Consell de Ciutat però també en l'elaboració del PAM, PAD o el manteniment de reunions amb els càrrecs electes. Com pots veure una participació molt variada però sempre fent moltes propostes.

Dins d'aquest procés què potencieu dels barris?

Jo posaria dos factors claus a l'hora de plantejar l'acció: la defensa de la cohesió social i la defensa de la cohesió territorial. Pel que fa a la cohesió social és en referència a la inclusió de les persones nouvingudes, promoció econòmica, equipaments educatius o assistencials, defensa del model en xarxa...i per la banda de la cohesió territorial és que les propostes urbanístiques no siguin excloents ni presentin desigualtats entre territoris i amb un principi de sostenibilitat medioambientalment com ara el foment del transport públic.

Quines són les principals línies estratègiques del vostre pla de treball?

El pla de treball té dues lines de treball, la interna i l'externa. Com ja t'he explicat va des d'una Barcelona ben connectada a un desenvolupament de Barcelona que sigui sense diferències en el territori. La nostra acció és reivindicar que els poders públics assumeixin la seva responsabilitat amb polítiques inclusives però també activar uns mecanismes per la cohesió social.

Algun projecte a destacar?

Un que m'agrada molt és el Projecte "Barri espai de convivència" on duem a terme una acció als territoris a través de l'escola on es fa un anàlisi, un diagnòstic participatiu d'escoles, instituts i entitats de la situació dels barris. Això afavoreix el treball en xarxa i també permet tenir un major coneixement de les mancances del propi territori.

Per tant creieu que l'escola és clau a l'hora de definir les problemàtiques.

Si i per això considerem que des de l'educació s'ha de treballar per enfortir el dispositiu escolar en els barris on hi hagi més vulnerabilitat, volem que l'escola sigui un element de cohesió. El barri no només és una qüestió lúdica.

Un fet lúdic com la Festa Major és un fet de reivindicació...

Exacte, quan tu fas una Festa Major és perquè reivindiques certa pertaneixença a un lloc. Per nosaltres la Festa Major de barri no és només un fet lúdic sinó també una reivindicació i un element de creació de cohesió social. Quan tu estàs fent una Festa Major crees un sentiment de comunitat, dónes un punt de centralitat i introdueixes un element de proximitat perquè la gent de Barcelona vagi allà.

Fa tot just fa unes hores heu celebrat els 40 anys de la primera assemblea. 40 anys donen per molt, quina experiència aporta el moviment veïnal en el benestar dels barris?

Hem passat per diferents fases. Des d'una davallada a una recuperació. El moviment veïnal torna a ser clau i això el diferencia d'altres territoris d'altres Estats. L'experiència que s'ha anat fent en el territori dóna un plus a la gent a l'hora de fer les propostes. Si no fos per les associacions de veïns a Barcelona no hi hauria cert sentiment de la Barcelona dels Barris, de certs principis a l'hora de definir el barri. Donem un plus de legitimitat i posem sobre la taula temes que molts cops no sortirien.

Un tema per exemple, podria ser que es fomenti més el comerç tradicional front a altres tipus de comerç?

A Ciutat Vella s'està perdent el que seria el seu caràcter de Barri. Per nosaltres és més un espai de trobada i no un lloc turístic. Amb això hi ha una transformació del comerç i molts cops la gent no ho veu i té unes implicacions molt fortes. Per exemple, una persona gran té més dificultats per desenvolupar el seu dia a dia, el fet d'anar a comprar perquè hi ha més establiments encarats al turisme. Creiem que hi ha d'haver una regulació comercial per defensar a la gent que viu allà i promoure el canvi d'activitats.

Quines activitats?

Doncs el que cal és un pla de desenvolupament econòmic on es pugui atraure activitats que no siguin a costa de la població que hi viu. Cal introduir serveis però també activitats, empreses i que sigui un espai de trobada i d'oportunitat.

Quin és el futur que li dónes a Ciutat Vella?

Ciutat Vella és el cor i l'ànima de Barcelona. És el barri del que era Barcelona. És una zona molt plural on hi convivia població camperola, obrera, religiosa...tot tipus d'activitats i població. Té un caràcter de mixticitat i s'ha de mantenir aquesta mixticitat d'usos i de població. Ciutat Vella no es pot centralitzar amb el turisme.

Com veus el sentiment de pertinença a la ciutat i al barri?

Barcelona s'ha construït a partir dels barris llavors una de les característiques és que els Barris tenen el seu propi espai. Llavors defensem el sentiment de pertinença dels barris com a part constituent de Barcelona i d'altra banda també defensem una major proximitat com ara que es puguin escollir els consellers de districte de forma directa o bé tinguin més competències.

Parlem dels barris de Barcelona. El ciutadà viu el barri, participa en les associacions, col·legis o en les festes, coneix i tracta amb els veïns diàriament, compra a les seves botigues, el pot recórrer caminant...és així?

Un dels grans guanys de Barcelona respecte altres ciutats és que et pots moure a peu, la gent no és depenent del cotxe i això és qualitat de vida. D'altra banda, sí que es fa vida de barri i s'ha de continuar fent.

Fem vida de barri?

Depèn. En el sentit d'anar al mercat sí que en fem perquè ens interrelacionem però quan plantegem segons quins projectes la modernitat ens fa perdre aquesta vida de barri, com el que va passar amb el nou plantejament del Pla de Mercats. La modernització no ha d'anar en depriment de la comunitat.

És important recuperar els espais, els equipaments a través de la rehabilitació dels edificis?

Sí, no només és una recuperació o l’aprofitament d'uns equipaments per a usos que generen un rendiment comunitari sinó també la generació d'una identitat i socialitat. En relació amb això també hem de recuperar la tradició ateneística catalana. Catalunya va ser capdavantera amb la defensa de la llibertat social i democràtica.

Construcció nacional i veïnal van de la mà?

Totalment. La construcció nacional es fa a partir de la força del moviment associatiu, ha de saber fer servir el capital humà i el progrés, modernització va conjuntament amb cohesió social. Només una anècdota, les consultes sobre la independència es van fer a través de les associacions on cedien els seus espais o hi participaven i això és un fet molt important.

Què fa que sigui peculiar cada barri?

Els diferents elements, la seva evolució històrica, la pròpia construcció dels barris...Ciutat Vella és l'origen de Barcelona i quan vas a la resta de barris també tenen el seu principi històric en la seva formació i aquest element és clau. Barcelona s'ha construït amb uns barris amb caràcter diferencial.

Si m'haguessis de dir una paraula que identifiqui cada districte quina seria?

Gràcia ho identifico amb la Campana de Gràcia. Sants-Montjuic amb la Carretera de Sants com a eix comunicatiu. Ciutat Vella amb els gremis, només cal veure algun dels noms dels carrers i veure que ha sigut el que ha originat Barcelona. Sant Martí amb els Vapors, és el Manchester català. Les Corts, no et diré el Camp Nou (riu) ho relaciono amb la zona de camp, d'horta. Sarrià amb el Monestir de Pedralbes o Collserola com a pulmó verd. Horta-Guinardó amb la muntanya de dins i la colonització de la muntanya. L'Eixample amb que és el barri amb caràcter de connexió. Sant Andreu amb la Pegaso com a àmbit d'industrialització fort i finalment Nou Barris com la novetat, la última Barcelona que en el seu moment va acollir gent d'altres llocs.

Què li proposaria a l'alcalde per la ciutat?

En aquest moment de crisi i pressió li diria que segueixi apostant pel model de ciutat que creix i que sigui fort davant les pressions.

Amb la situació actual quina ha de ser la prioritat de Barcelona?

La prioritat ha de ser mantenir la cohesió social.

Què pot aportar l’associacionisme veïnal en un moment complicat econòmic i socialment per al país?

Per una banda el punt de vista veïnal forjat a través d'una experiència de 40 anys i després el fet de ser un contrapès a certs poders o iniciatives amb els projectes per garantitzar el creixement dels barris de forma igual.

Creus que l’associacionisme veïnal dóna resposta a les necessitats socials i s’ha sabut adaptar als canvis?

Jo crec que sí. No donen l'única resposta però sí que ajuda a donar la resposta a poder millorar Barcelona.

Quin és el repte de futur de Barcelona?

El repte de futur ha de ser una Barcelona oberta, moderna, cosmopolita sense renunciar a una ciutat cohesionada i sostenible ambientalment i també que sigui la capital de Catalunya.

Judit Senarriaga

Presidenta de l'Assemblea de la JNC de Barcelona

[ + Ampliar ]

[ - Minimitza ]